Un vers pervers en un pre-vers
Si jo fos un pervers que fes un vers
sever com un revés
seriós com una errada
cru com una embosta real
assaborint el vist i el sentit
DIRIA:
Faré el just
per inspirar-me amb el que no fem.
Si concluent
m’hi entenc només jo,
com un grimpador a la penya
barjaulo la percepció que solemne
fins allà m’acaricia solana.
Si d’un mac al masclet
tombo un mec, saltamartí de gardunyes
em trobo.
Ja m’explicaràs què versifico
si no hi ets ni estàs en res.
O què perverteixo si encara no està escrit.
I si ho està, ah! quin deliqui
com una diva andrògina
i un déu hermafrodita amb dos cargols
sentiria quan amb un somrís
de petit Samsó, tombant les columnes
sobre aquells bàrbars que no sóc
fes caure lentament la pedra recollida
i sentís el darrer i el primer dient:
Bona manera de morir
aquesta que ens deixa marxar ronsans
desintegrant-nos a l’albada
i al crepuscle
l’hora d’oblidar.
http://www.joanvinuesabaliu.net/
